Biologia i ecologia del conill de monte

Biologia i ecologia del conill de monte
  Fcc       Dimarts, 2 de Febrer de 2016

La tradicional abundància de les seves poblacions i la seva capacitat de colonització i regeneració després de periodes adversos fomentà una certa passivitat a l’hora del seu coneixement i gestió

 Introducció

La caça del conill silvestre és una de les activitats cinegètiques amb major tradició en el nostre país, ja que la relativa abundància d’aquesta espècie i la seva àmplia distribució geogràfica han fet d’aquesta espècie una de les peces de caça menor més importants i més freqüentment cobrada pels amants de l’activitat cinegètica en els nostres montes.
La tradicional abundància de les seves poblacions i la seva capacitat de colonització i regeneració després de períodes adversos fomentà en temps passats una certa passivitat a l’hora del seu coneixement i gestió, considerant-la freqüentment com l’espècie “comodí” de la caça menor la rendibilitat en l’aprofitament cinegètic estava exclusivament subjecta a les variacions impostes per les condicions ambientals. Desgraciadament, en l’actualitat, els importants canvis que s’han vingut succeint en el món rural, amb variacions substancials en l’ús del sòl i en la transformació dels hàbitats, així com la incidència de dos importants enfermetats com la mixomatosis i la enfermetat hemorràgica, han reduït dràsticament tant l’abundància com la distribució de l’espècie en la nostra regió.
Aquesta rarefacció de l’espècie ha suscitat un nou interès per part del col•lectiu de caçadors i gestors, aquest interès no sols es caracteritza per un desig de racionalitzar el seu aprofitament cinegètic, al haver-se incrementat la seva apreciació com a peça de caça, sinó per conèixer eines de gestió que els permeten fomentar o en ocasions controlar les densitats de conills silvestres.

RESSENYA SOBRE LA SEVA BIOLOGIA

Hàbitat

És una espècie adaptable i d’amplia distribució, no obstant és difícil trobar poblacions importants més allà dels 1000m d’altitud. No està present o en forma molt escassa en mitjans homogenis com grans concentracions de cultius o boscos, ja que les millors condicions les presenten aquells mitjans diversos en els que les àrees de refugi i alimentació es troben mesclades, optimitzant l’esforç dedicat a l’alimentació i minimitzant el risc de ser depredats. Necessiten zones amb una important cobertura vegetal (matorral i herbàcies) ja que els proporciona refugi i protecció davant dels depredadors, així com sòls més o menys profunds (almenys entre 30 i 75 cm) on poden construir les seves madrigueres. Les madrigueres són un element importantíssim per a la persistència de l’espècie, encara que en zones amb densa cobertura vegetal de tipus arbustiu els conills prefereixen estar la major part del temps a la superfície. No obstant, les madrigueres es fan quasi indispensables per a la reproducció i protecció davant a depredadors en àrees d’escassa vegetació i en hàbitats que presenten condicions adverses, tals com temperatures extremes o prolongades sequeres, al reduir l’evaporació de l’aigua corporal i per tant la necessitat de beure.
Alimentació

El conill és un herbívor oportunista que varia la seva alimentació en funció de les característiques del mitjà. El seu sistema digestiu, i especialment el mecanisme de la coprofàgia està adaptat per al aprofitament de nutrients de baixa qualitat. Aquest mecanisme consisteix en un doble trànsit de l’aliment pel tub digestiu. L’aliment ingerit és dirigit per la flora bacteriana que el conill posseeix a l’intestí cec, produint un tipus especial d’excrements (cecotrofs) molt rics en proteïnes i vitamines, blans, de color clar i units per una pel•lícula mucosa que el conill torna a ingerir directament des de l’anus per a realitzar una segona digestió dels mateixos, després de la qual es produeixen els excrements definitius. La coprofàgia té lloc preferentment a primeres hores del dia, pel que en els conills caçats pel matí és possible observar encara aquest tipus d’excrement en l’estómac, mesclats amb la resta de contingut vegetal acabat d’ingerir. Aquest mecanisme és especialment eficaç per a la seva nutrició quan l’aliment és escàs o de molt pobra qualitat el que el posa en avantatja davant d’altres espècies d’herbívors a l’hora de colonitzar hàbitats marginals o suportar de forma transitòria condicions ambientals adverses. Aquesta eficàcia del seu aparell digestiu es veu acompanyada per una gran capacitat selectiva en la ingestió de l’aliment al detectar el contingut en proteïnes, aigua i minerals de la vegetació, modificant la seva ingesta en funció de les seves necessitats i de l’aliment disponible.
Encara que per a viure el conill no necessita una alimentació de qualitat, i pot alimentar-se de brots de lleguminoses, arrels, espècies arbustives i inclús arbres (fulles i escorces), tanmateix per a arribar al seu màxim potencial de reproducció depèn en gran mesura de les gramínies, ja que per a iniciar la seva reproducció necessita alimentar-se de gramínies en creixement (aliment amb un alt elevat contingut proteic), mentre que per a portar a cap la lactació dels llodrigons les conilles necessiten ingerir vegetals rics en aigua.
Reproducció

La reproducció d’aquesta espècie és netament oportunista ja que té lloc sempre que el medi reuneixi les condicions adequades, per tant a l’inici, la seva duració i la intensitat de la temporada de cria sofreixen importants variacions d’un any a un altre. En els mascles l’activitat reproductora està regulada pels factors climàtics (temperatures extremes disminueixen la seva fecunditat) i ritmes estacionals com el fotoperíode. En les femelles el principal factor per a iniciar la reproducció és la disposició de vegetals en creixement, especialment gramínies. Després d’un període sec les primeres concepcions tenen lloc després de les primeres pluges i l’inici del creixement vegetal, però és necessari que aquest es prolongui en el temps per a que les conilles puguin portar a cap la gestació i la lactació de les seves cries. En cas de que les condicions ambientals es tornin adverses és freqüent la reabsorció dels embrions durant els primers estadis de gestació en l’interior del úter.
La gestació dura entre 28-30 dies, però com en esta espècie les femelles poden quedar-se gestant de nou durant la primera setmana posterior al part, simultànies lactacions la primera camada i la gestació de la segona, si les condicions del medi són favorables i l’estat de la femella és satisfactori, en teoria, són capaces de portar al món una camada de llodrigons cada mes durant el període de reproducció.
El tamany mitjà de camada oscil•la entre 3 i 6 llodrigons per femella, si bé varia notablement entre poblacions en funció de les condicions del medi i de components genètics. El tamany mitjà de camada augmenta conforme avança l’època de reproducció i amb l’edat de la femella, especialment durant el primer i segon any, per a descendir paulatinament conforme avança la seva edat. Pocs dies abans del part la femella construeix i prepara varies càmeres de cria, bé en l’interior de la madriguera o en l’exterior (“gazaperas”). Una vegada elegida la càmera en la qual parirà cobreix el seu interior amb herba i pèl que ella mateixa s’arranca de la panxa. Una vegada nascuts, els llodrigons permaneixen tancats a l’interior de la càmera de cria, sent amamantats una o dos vegades diàries per la femella durant els primers 19-21 dies, moment en el que són deslletats i emergeixen a l’exterior. En cada visita la femella obre i tanca amb terra l’entrada a la madriguera per a protegir les seves cries.
Dinàmica de les poblacions

Les principals causes de mortalitat natural en aquesta espècie són la depredació, la mixomatosis i l’enfermetat hemorràgica (també anomenada RHD), si bé accidents com inundacions o altres enfermetats poden ser importants en moments o àrees concretes. Aquests factors de mortalitat afecten en major mesura als conills juvenils, ja que són més fàcilment depredats que els adults, els quals han adquirit experiència en la evitació al risc de depredació, i perquè aquests últims són menys susceptibles a les enfermetats, al haver anat adquirint immunitat al llarg de la seva vida.
L’equilibri entre reproducció i la mortalitat d’aquesta espècie determina les fluctuacions de la seva abundància al llarg de l’any. Durant el període reproductor té lloc l’increment de l’abundància poblacional a pesar de la fort mortalitat que sofreixen els conills adults, ja que els depredadors desvien la seva activitat cap als juvenils. Amb el cessament de la reproducció i com els factors de mortalitat segueixen actuant l’abundància poblacional descendeix ràpidament entre els mesos d’agost-setembre, fins a arribar a nivells pròxims als del mínim anual. A partir d’aquest moment (octubre) la mortalitat per depredació entre els conills adults s’incrementa i s’equipara amb la dels conills juvenils i subadults que han aconseguit sobreviure, per a de nou reduir-se amb el reclutament de nous juvenils en la nova temporada de cria.

Comparteix-ho!

Patrocinadors

  • Agrivivers SAT